asdfasdfsadfsadfas f

En un món on tot sembla ser exacta, etiquetat i mesurat. Que va a la recerca de la normativa comuna, d’unes mesures universals on els oposats es troben lluny del comú i aprop de l’etiqueta. Les etiquetes socials, les emocions, els sentiments, els cossos… res és estandarditzable en mil·límetres ni en centímetres ni es pot mesurar en exactitud. 

“Un dit de” és una instal·lació escultòrica que parla de les mesures corporals que utilitzem quotidianament. Talla’m quatre dits els cabells, posa’m un dit de llet, és petit com dos dits, una ungla de… Aquestes mesures que tenim tan estandarditzades ens mostren la realitat sobre la normativa corporal en què estem avesats. Un pam, una mà, un cap, un peu… són mesures que ens ajuden a concretar mides quan no es té una cinta mètrica al costat i les mesures són petites. Ara bé, tots els dits fan la mateixa mesura? Tots els caps, mans o peus mesuren el mateix? Tots els cossos són iguals? Se sap que a l’època medieval utilitzaven la mesura del dit o fins i tot la de la primera falange del dit per a la construcció. Leonardo da Vinci també va utilitzar la mesura del dit com a base de la teoria de la proporció. És així com de temps ençà hi ha una mesura corporal estandarditzada que regeix la norma de la normalitat. Què és la normalitat?, existeix? Comprovem, doncs, quants dits fan falta per omplir un got!